Feeds:
Entrades
Comentaris

La prova pilot del projecte ha finalitzat. 10 persones majors de 55 anys han acabat el curs de formació sabent redactar un text amb eines ofimàtiques i 5 persones joves – juntament amb la persona dinamitzadora- els han recolzat en aquesta tasca i han contribuït a difondre la informació a través d’aquest bloc.

Al final de cada sessió, s’ha recollit la opinió i suggeriments per part dels participants que han volgut dir-hi la seva per tal de millorar el projecte:

– “Tot el que sigui les noves tecnologies m’interessa. La tecnologia conjuntament amb explicar les vivències em sembla molt bé”.

– “Sentia que si no em formava amb les noves tecnologies, era una analfabeta total. A nivell personal m’ha ajudat a entendre com un alumne pot estar perdut en aprendre un “nou” idioma en un món desconegut.

En referència a la publicació del bloc: “des de casa, un dia que no et trobes bé, pots estar connectat amb el món i accedir a tota la informació que et vingui al cap”.

– “M’agrada que es faci un recull d’oficis de l’Anoia”.

– “He llegit en el Bloc de la Memòria l’ exposició del Sr. Joan P. M’ha agradat molt. Quan hi hagi tota la gent serà un document prou important per a la posteritat. A la gent gran ens emociona veure que els joves s’interessen per les nostres vides, el nostre fer, les nostres aficions…Ja aniré consultant el bloc per a veure si s’hi va integrant gent.

Sobre l’ús d’eines informàtiques: “és una cosa que no havia fet mai a la meva vida”.

– “Aquest projecte ha estat una motivació per introduir-me en les noves tecnologies, però personalment valoro més la part social que la tecnològica de la iniciativa”.

– “L’ordinador ha estat una descoberta. Vull saber-ne més”.

Des de la seva creació (28/11/2009) i fins a data d’avui, el bloc ha rebut 815 visites i també s’ha anat seguint a través del Grup a Facebook.

Moltes gràcies a tots i totes per la vostra col·laboració!

Anuncis

Els canyissers coneixíem una mica totes les especialitats de la cistelleria, però ens dedicàvem principalment a fer els canyissos que clavats a les vigues de fusta, es recobrien de guix i constituïen els sostres llisos o cel ras dels edificis.

La cistelleria

La nostra cistelleria la va fundar el meu avi que es deia Jaume Farrés i Castellà, era fill de ca la Gaspana de la Rabassa, municipi de Sant Guim de Freixenet (Lleida). De quatre germans ell era l’hereu, però en aquells temps, de finals del segle XIX, les cases de pagès petites la passaven molt magre i va decidir renunciar a la primogenitura i va venir a Igualada, el dia 6 de gener de 1890, a aprendre l’ofici de cisteller.

Va seguir tota l’escala de l’ofici: aprenent, oficial i encarregat i després d’haver mort el seu amo i mestre es va establir pel seu compte al carrer de l’Argent, 7, el dia 1 de setembre de 1900.

El meu pare que es deia Jaume Farrés i Abadal va néixer el 25 de juliol de 1908, va seguir l’ofici del seu pare, però es va especialitzar com a canyisser i jo que em dic Jaume Farrés i Vidal, vaig néixer el 3 d’abril de 1936, vaig seguir l’ofici del meu pare en l’especialitat de canyisser.

Tasques i processos

Els canyissers coneixíem una mica totes les especialitats de la cistelleria, però ens dedicàvem principalment a fer els canyissos que clavats a les vigues de fusta, es recobrien de guix i constituïen els sostres llisos o cel ras dels edificis. Les nostres tasques anaven des d’obtenir la matèria prima, que eren les canyes de la riera, convertir-les en cintes flexibles, entreteixir-les i clavarles a les vigues del sostre, deixant un teixit pla que els paletes o guixaires recobrien de guix.

Els processos els podem agrupar en tres: primer tallar i pelar les canyes a la riera, segon aixafar les canyes al nostre magatzem, per a convertir-les en cintes flexibles i tercer entreteixir les canyes mentre s’anaven clavant a les bigues. Aquest darrer procés es feia a l’obra que s’estava construint o rehabilitant.

Eines i materials

Cadascun d’aquests processos tenia les seves eines: per a tallar les canyes del canyar es podia utilitzar una destral, però anava millor una aixada que deixava el canyar sense les punxes de les soques de les canyes. Per a pelar-les s’utilitzava una falç que va ser substituïda per la màquina de pelar canyes, que tenia múltiples ganivetes i deixava la canya neta amb una sola passada.

Pel segon procés d’aixafar les canyes al magatzem, calia un falçó per a obrir-les de cap a cap, d’això se’n deia ratllar-les i una massa de fusta i un piló per a anar-hi donant un cap a cada nus de la canya, d’això en dèiem  picar canyes. Ratllar les canyes i picar-les va ser substituït per una màquina accionada amb motor que podia fer: pelar, ratllar i picar, en una sola passada i cada vegada a més velocitat. També utilitzàvem una serra per a tallar-les a la mida necessària que també va passar de manual a mecànica.

El tercer procés: teixir-les i clavar-les es feia a l’obra, treballant damunt d’una bastida, per tal d’arribar al sostre, les canyes es teixien amb les mans, sense cap eina, però es clavaven amb claus i tatxes utilitzant un martell de cresta (amb la cresta arrencàvem els claus, si calia). Utilitzàvem un davantal de lona, que portàvem sempre posat i així teníem a mà el martell i els claus o tatxes i també unes tisores de podar, un metre i un llapis i bloc per a apuntar les mides de cada canyís, perquè sempre treballàvem a preu fet i calia facturar la feina, a dins del davantal que estava ben dividit en butxaques, també hi portàvem una gorra per a no empolsar-nos el cap i una espelma i llumins, que ens permetia acabar la peça si es feia fosc. Alguns canyissers portaven també una corda prima per a sostenir les canyes al sostre. Tant el meu pare com jo mai no havíem utilitzat aquest tipus de corda.

Els materials eren les canyes, que compràvem als hortolans o pagesos i els claus o tatxes, que compràvem a la ferreteria.

El preu del canyís estava molt ajustat, perquè hi havia molta competència, però treballant fort guanyàvem per terme mig com els altres operaris.

Les condicions de treball

Les condicions de treball eren les normals en el ram de la construcció, calia resistir el fred i el vent a l’hivern i treballar sobre bastides molt altes, quan fèiem cornises de cases o els sostres dels teatres.

Treballant amb canyes aixafades era molt corrent fer-te talls, per a evitar que la pols infectés les ferides les recobríem amb els tels que les canyes porten a cada nus en la part interior i mai no vam tenir cap problema per les ferides. Una altra cosa era la pols de la fulla de la canya que havia fermentat per la humitat, aquesta pols sí que l’havíem d’evitar perquè les conseqüències eren molt molestes i donaven febre i impossibilitava el poder treballar durant vàries jornades.

Tant els canyissers com els guixaires, sempre érem preufetaires, o sigui que treballàvem  a preu fet, a tant el metre quadrat. Teníem uns guanys variables, depenia de la nostra agilitat a fer la feina, però també de la demanda, hi havia dies que havíem de treballar dia i nit i altres que no hi havia res a fer. De totes maneres no estàvem mai parats, quan no hi havia feina a les obres, preparàvem canyes al magatzem o pelàvem canyes a la riera, perquè jo durant molts anys vaig ser el pelacanyes.

Celebracions i festes

Com tot el ram de la construcció teníem per patró sant Antoni de Pàdua. 

El millor i el pitjor de la feina

El millor era la satisfacció de la feina ben feta i veure que els millors edificis d’Igualada i comarca els encanyissàvem nosaltres. Fins el 1970 totes les construccions es feien amb canyissos, després van anar sortint substituts i el pitjor va ser quan tota la construcció va adoptar altres sistemes constructius que van eliminar el canyís. Em vaig trobar amb quaranta anys i havíem renovat tota la maquinària i tot se’n va anar en orris. Vaig seguir fent de cisteller però en feines molt poc remunerades.

De fons sonava…

 Com que no hi havia transistors, tots els operaris cantàvem, però si bé als tallers i fàbriques tots cantaven la mateixa cançó, talment com un cor, a les obres cada operari solia estar separat dels seus companys, tots estàvem acostumats a cantar sols i cadascú cantava allò que més li agradava, cantàvem les cançons de moda però també la nostàlgia ens feia cantar cançons de la nostra adolescència.

Jaume Farrés (nascut el 1936)

Serrant canyes amb la serra circular (mitjans segle XX) 

 

 

 

 

 

 

Teixint un seient de cadira en una fira d’artesania (2008)

He impartit classes a persones interessades en aprendre bé la nostra llengua, gramàtica, geografia i història, que en la nostra escolarització i per motius de tots coneguts se’ns va negar.

De Sallent a Igualada

Dels 14 als 26 anys d´edat vaig treballar al sector tèxtil i del comerç a Sallent, comarca del Bages, població on vaig néixer i residir fins a l’any 1961, que amb el meu marit vam venir a viure a Igualada per raons de feina d’ell. D’aquests primers dotze anys de vida laboral a Sallent en guardo records molt entranyables, companys i companyes de treball excel·lents, també els propietaris i clientes de la merceria i botiga de roba on estava i amb qui he mantingut contacte i bona amistat al llarg de tots aquests anys transcorreguts.

A l’any 1962 va néixer el meu primer fill, el 1966 el segon i el 1971 el tercer,tots tres ben igualadins. Aquests anys no vaig treballar fora de casa. Puc assegurar, però, que per mi  aquestes tasques a la llar i poder tenir cura dels fills han estat molt gratificants.

Professora de català

A l´any 1976 i 1977 em preparo per treure el títol de Professora de Català per a Adults, i a l´Escola d´Administració Pública el de Llenguatge Administratiu per a funcionaris. I des de l´any 1979 fins al 1994 que em vaig  jubilar, ininterrompudament sempre he impartit classes a grups d´unes 15 a 20-25 persones, interessades en aprendre bé la nostra llengua, gramàtica, geografia i història, que en la nostra escolarització i per motius de tots coneguts se’ns va negar. També he tingut molts grups de gent de parla castellana que amb molt d’interès han volgut aprendre el català.

Les condicions de treball

Durant anys va ser Òmnium Cultural qui organitzava aquests cursos, a partir de 1980 van passar a Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Se’ns va remunerar el nostre treball i se’ns van fixar uns horaris. Jo treballava de dilluns a dijous, dos cursos al matí i dos a la tarda, i divendres dos cursos al matí. Divendres a la tarda i alguns dissabtes al matí, feia tasques de coordinació, reunions, correccions i preparació de classes.

Per l’Escola d’Administració Pública he fet classes als funcionaris de l’Ajuntament d’Igualada i als de l’Ajuntament de Vilanova del Camí, als Jutjats d’Igualada, al personal sanitari i administratiu de l’Ambulatori, CAP Anoia, a la Policia  nacional, Comissions Obreres, etc.

Normalment aquests cursos els impartia en els seus respectius llocs de treball, sempre ben condicionats, material didàctic i remuneració molt correcte. He treballat  amb llibres, premsa, retalls d’història, i amb el vocabulari  més adient als interessos i necessitats dels alumnes, sobretot amb funcionaris. Als cursos generals no específics, treballàvem poesia, música catalana de tots els temps, sempre procurant fer les classes el més profitoses possible i molt  amenes. Sempre intentant que hi hagués bon ambient a classe i crec que ho vaig aconseguir.

De fons sonava…

Per conéixer les diferents parles, escoltàvem Laura, Cal que neixin flors a cada instant de Lluis Llach, Paraules d’amor de Serrat, Marina Rossell, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet,  i Raimon.

Maria Manubens (nascuda el 1934)

Enllaços d’àudio: Laura (LLach) / Paraules d’amor  (Serrat)/ Sonet (Maria del Mar Bonet)

La Maria, com la resta de participants d’aquest bloc, escriu les seves vivències a l’ordinador.

La il·lusió de tot treballador era que començaves d’aprenent, amb ganes d’aprendre coses per anar-te superant i passant per diferents categories. 

Vaig començar a Igualada, des que vaig començar a treballar als 14 anys fins que em vaig jubilar als 62.

L’ofici

Primer vaig començar fent d’aprenent tot fent encàrrecs i tot allò que fes falta. Després, sent oficial, feia anar les màquines fins que vaig arribar a ser l’encarregat que controlava la fabricació, arreglava les màquines i formava als nous treballadors en el procés ens portaven el fil. I nosaltres per mitjà de les màquines el transformàvem en jerseis.

Les eines i els materials

Les màquines podien ser manuals, mecàniques, automàtiques i electròniques i el fil era natural o sintètic.

Les condicions de treball

Les condicions de treball eren bastant precàries, amb moltes hores de treball. Es feien tres torns de treball (dos de dia i un de nit), tots de 8 hores de dilluns a dissabte. El salari el marcava el conveni i estava regulat en funció de la categoria del lloc de treball, d’aquí que miréssim de millorar i prosperar tot pujant de categoria. D’aquí que es digui que el treballador havia de ser polivalent. Nosaltres erem polivalents perquè fèiem la nostra jornada de 8 hores i després anàvem a una altra fàbrica a fer hores extres. També canviàvem de fàbrica quan ens oferien més diners. Érem polivalents perquè nosaltres volíem, no pas perquè el sistema ens obligués.

Celebracions i festes

La única celebració era per Sant Antoni Mª Claret, que havia treballat a Igualada. Al matí es celebrava una missa i a la tarda cinema i teatre i es feia un sortit de varis articles.

El millor i el pitjor

Abans la il·lusió de tot treballador era que començaves d’aprenent, amb ganes d’aprendre coses per anar-te superant i passant per diferents categories. El pitjor, els horaris, el fred i la calor.

L’anècdota

Recordo que quan hi havien restriccions de llum ens feien anar a casa i tornar a la feina quan tornaven a donar la llum. I perquè les màquines poguessin funcionar quan feia fred, les enceníem amb una llauna de gas-oil, però amb el fred es formava una boira que no es veia res.

De fons sonava…

Abans la gent cantava molt i escoltava molta música; no hi havia tanta competitivitat.

Josep Hontoria (nascut el 1941)

Quan tenia 16 anys el meu pare sempre em feia anar a la vinya – i no m’agradava anar-hi. Perquè no m’hi fés anar, vaig buscar d’anar a aprendre de confecció.

Quan tenia 11 anys ja vaig començar a aprendre de brodar, que ja m’agradava, i llavors ja vaig començar a cosir amb les veïnes. I quan tenia 16 anys el meu pare sempre em feia anar a la vinya – i no m’agradava anar-hi. Perquè no m’hi fés anar, vaig buscar d’anar a aprendre de confecció. Sortint de la fàbrica –jo feia de teixidora- me’n anava al corte i així m’estalviava d’anar a la vinya. En cinc mesos el vaig acabar, però el títol no el vaig fer perquè aquella època no podíem gastar gaire, llavors valia 250 pessetes. A més, jo tampoc no volia ensenyar, jo el que volia era aprendre i em va agradar molt. Vaig veure que era totalment diferent de la manera que jo cosia, de tallar d’una manera o d’una altra.

L’Ofici

Feia de modista a Carme i llavors al cap de cinc mesos de ser casada, vam marxar cap a Badalona. Allà ens vam posar en una botiga de venda de merceria, però vam veure que no podíem viure tots amb la botiga sola (érem els meus sogres, el meu marit i jo, i després va venir el nano). Llavors em vaig posar a cosir per la gent: feia bates, feia coses, però és clar, era poca cosa. Llavors era el principi i ningú feia confecció. Llavors vam començar amb les caçadores. Vam anar a comprar una caçadora d’aquella època –de l’any 52-, la vaig desfer tota, i vaig treure’n el patró. I amb aquell patró vaig anar fent escales: la mitjana, la petita, la gran i la més gran. I vam començar a vendre a fora. El meu marit feia de de viatjant i anava a vendre fora. Però després ja no en vam tenir prou de les caçadores. Llavors vam tenir el nano, i vaig començar a fer pantalons per ell i el mateix pantaló em servia de patró, i així vam començar a fer pijames…aleshores jo ho feia tot. Vam anar buscant viatjants, en teníem un de Sabadell, un de Terrassa, un de Barcelona, dos de Badalona, un de Madrid… és a dir teníem cinc viatjants i molta feina! I vam buscar gent que ens ajudéssin. Jo tenia dues noies, una que em posava la roba i una altra que sobrefilava. I així vam anar tirant endavant. De feina en teníem molta, però molta!

Les tasques

Fèiem mostraris: dos d’hivern i dos d’estiu. Amb el mostrari havia de rumiar molt, i havia de fer molts models i havia d’estar per la feina.

Feia el patronatge, després ho marcava sobre la tela i quan ho tenia marcat una noia em posava la roba. Llavors tallava i sobrefilava. Tot això ho donàvem amb les noies i jo els explicava com ho havien de fer, els ho ensenyava. Donava la feina a les treballadores, elles ho cosien i ja ho portaven fet.

Els instruments

Teníem una màquina de tallar circular i les treballadores una màquina de cosir. Fèiem poca cosa a mà, depèn de la prenda, havia de ser a mà, però normalment era amb màquina, resultava més bé.

Les condicions de treball

Jo treballava molt. Havia de rumiar a veure quin model havia de fer, feia uns 30 o 35 models per cada mostrari, cadascun havia de ser diferent. Mirava molt els aparadors, els figurins, i mirava com estava fet per ensenyar a les noies la manera de fer-ho perquè ho féssin més de pressa.

Treballàvem tots els dies de la setmana, també els dissabtes i el diumenges. Al principi estàvem en una casa petita on necessitàvem taulells per tallar i llavors teníem el menjador tot ple de roba per fer tallades grosses. Cada dia havíem de treure la roba del menjador i posar-la al taulell per poder dinar. Vam estar del 52 al 59, set anys vivint d’aquesta manera. Després ens vam fer una casa nova que era més gran i llavors ja va estar.

Hi havia dies que fins i tot anava a treballar a quarts de cinc de la nit. I quan anàvem d’excursió a l’estiu, passava la nit sense dormir. Tenia molta molta molta feina, no ho sap ningú. Però tot m’agradava, no he trobat res que no m’agradés de la feina.

L’anècdota

Quan tenia 17 anys, vaig anar dos mesos amb una modista bona de Barcelona a aprendre de cosir, de refinar. Aquella època no era normal que una noia de poble anés a Barcelona a estudiar. Menjava a casa d’una cosina de Barcelona.

De fons sonava…

Quan treballava tenia la màquina que feia molt soroll i no podia escoltar res. Sempre tenia aquell soroll. Amb 37 anys ja estava sorda, i de joveneta havia treballat de teixidora a Carme cinc anys a Cal Fló, i també feia un soroll molt fort. Tota la vida he tingut soroll.

Lluïsa Viñals (nascuda el 1930)

Parlant amb…

A la Residència Pare Vilaseca d’Igualada hi ha un grup de gent gran que es troba cada dilluns per parlar de temes d’actualitat. A la sessió del dia 11 de gener van conversar sobre com havien passat les festes, entre altres temes. 

El Bloc de la Memòria va ser convidat en aquest espai i aprofitant l’ocasió, vam preguntar-los com vivien les festes en la seva infantesa i quins records en tenien:

– Què els cagava el tió?

– “Xocolata, torrons, fruita, coses de servei per la casa, fruits secs…el tió ho sabia tot!…”

– I els reis, què els portaven?
“Depèn del benestar de la casa, una nina de drap, una nina de cartró (en deien pepes), però ja feiem festa de tot…”

En el següent enllaç, podeu escoltar un fragment de la conversa:

EL TIÓ I ELS REIS (3 min. aprox.)

Imatges: Reis d’Igualada

Era una feina que consistia en fer desenvolupar els sentits, molt especialment: la vista, l’olfacte i el tacte.

El meu ofici inicialment, acabats els estudis de comerç, va ser d’administratiu, però sempre em vaig moure dintre del mateix ram, el de la pell, a on a Igualada tradicionalment ha estat una indústria puntera a nivell internacional.

Amb el contacte, primer des del punt de vista com a venedor, i després amb l’experiència dels anys, el meu ofici esdevingué el de majorista de pells salades.

Sempre vaig treballar per empreses d’Igualada, però em desplaçava molt sovint per fora, fins i tot a l’estranger. Més tard vaig crear la meva pròpia empresa.

Vaig començar als catorze anys, concretament a l’any 1965, primer en una empresa com a administratiu en la venda de pells salades. Després de sis anys, al 1971, vaig entrar en una adoberia especialitzada amb sola per calçat. És en aquesta fàbrica, a on apart de fer treballs de despatx se’m va proposar si volia treballar materialment en la tria i classificació de les pells salades, i finalment va ésser el contacte directe amb les pells que vaig descobrir la meva vocació.

L’ofici

El meu treball consistia bàsicament en el control de les pells salades, des de el punt de vista tècnic, és a dir, que la compra efectuada s’ajustés amb la mercaderia que després es rebia a fàbrica. Jo anava els llocs d’expedició, habitualment magatzems o directament els escorxadors a fer la recepció i el control de les pells comprades.

Era una feina que consistia en fer desenvolupar els sentits, molt especialment :

la vista, ja que en funció del color del pèl de la vaca podies determinar la raça, i segons la raça les condicions pròpies de la pell.

l’olfacte, ja que les pells salades són propenses amb la calor a fer-se malbé, i si no estan ben conservades pot ser molt perjudicial per el treball de la adoberia.

el tacte, doncs calibrar les pells amb la mà, una per una, et donava una idea bastant precisa del gruix que tenien i que era de molta importància per destinar l’article final.

Pel que fa a les eines fèiem servir ganivets per retallar-les, i molta ajuda de gent per manipular les pells. Fins i tot algunes pesaven més de 40 quilos, a vegades érem 5 persones per fer la feina.

Les condicions de treball

Normalment els llocs de triar les pells no acostumaven a ser massa confortables, perquè el clima havia de ser bastant fred, a vegades, fins i tot, dins de frigorífics. Havíem d’anar molt protegits pel fred, i a més amb davantals de plàstic per no embrutar-nos ni mullar-nos la roba de treball. A part també fèiem servir guants de goma per protegir-nos les mans de la sal.

Quan vaig començar a treballar, a l’any 1965 cobrava unes 1.800 pessetes al mes(uns 11 euros dels d’ara) i treballàvem els dissabtes al matí.

L’anècdota

Antigament els hiverns eren més rigorosos, feia més fred i nevava més també. Recordo que en una ocasió, vam estar en un magatzem de pells a França, a on hi treballaven molta gent. Durant la nit va fer una forta nevada i una glaçada que les temperatures van caure per sota del 20 graus negatius. Ningú va venir a treballar, però jo sí, a peu, i amb moltes dificultats vaig arribar al lloc de treball i estava tot sol. Feia tant fred que fins i tot el gasoil dels camions i cotxes es glaçava tot circulant.

De fons sonava…

No era gaire habitual escoltar música, perquè el trànsit de màquines (carretons elevadors) feia impossible que es pogués sentir qualsevol tipus de música, això no treu que algú cantés.

Joan C. (nascut el 1951)