El millor, no cal dir que era veure l’avidesa de conèixer i aprendre dels alumnes i al cap dels anys parlar amistosament amb els homes i dones que un dia van seure als pupitres de la classe, al meu davant. Això és molt gratificant.
L’ofici
Vaig ser professora d’ idiomes a Igualada. He treballat a les Escolàpies, L’Escola Pia, l’Institut Pere Vives Vich ( Quan era Colegio Libre Adoptado i Seccion Delegada), Escola de Teneria, Escola d’ Imfermeres. Vaig començar a treballar als 19 anys.
Tasques i metodologies
Vaig començar a ensenyar amb el sistema tradicional (lectura, recitació, traducció, dictat, vocabulari i memorització “salvatge”).
Després de cursets preparatoris i actualitzadors, vaig entrar en el Sistema SGAV ( Estructuroglobal-audiovisual) que conduia un Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona: Julio Murillo Puyal, i vaig ensenyar en aquesta modalitat d’ Enseyança Activa – situacional.
Més tard, amb la col·laboració d’altres mestres, vaig ser coautora d’un mètode d’ensenyament d’idiomes interdisciplinari, és a dir: Ensenyament del Francès dintre de l’assignatura de Plàstica, amb una doble programació Lingüística i de treballs manuals.
Eines i materials
En els primers temps tot el material era el guix, l’esborrador i el llibre. Per tal de fer menys àrida l’assignatura vaig començar de dibuixar situacions a la pissarra referents a la lliçó, a part donava unes propostes lingüístiques i l’alumne havia de triar – d’entre tres o quatre opcions- el text que corresponia. Era el principi de l’Audiovisual. Llavors vaig entrar en contacte amb Carmen Santos, coordinadora de Llengua Francesa del Centre de Recursos de Llengües Estrangeres, per a tot Catalunya i em va dir que ja existia un material en aquesta línia: va ser el pas definitiu cap a l’ensenyament actiu audiovisual-estructuroglobal, amb el mètode “ Bonjour Line “. Aquí les eines eren: el projector i les filmines, la comprensió, la repetició, la memorització i la dramatització.
Les cançonetes també tenien la seva part per a assolir les fites volgudes. Eren cantarelles molt senzilles, d’acord amb la situació de la Unitat Didàctica, i amb el contingut lingüístic adequat, que jo mateixa m’inventava i que la professora de música, la Roser, em transcrivia mentre jo li cantussejava…Era tot tan terra-terra …però donava resultats. El ritme ajuda molt a interioritzar i a memoritzar i el gest a comprendre, això està ben comprovat.
Les condicions de treball
Quan vaig començar a treballar el meu sou era baix, sense assegurança social i sense dret a cobrar vacances. És clar, però, com que encara no havia acabat els meus estudis…
Era a les Escolàpies. Vaig plegar quan em vaig casar i llavors vaig entrar a l’institut.
Som a l’any 1964. Jo treballava a l’ institut que llavors era només “ Sección Delegada”. Em sembla que el meu horari era de 18 hores setmanals, més tres hores de guàrdia i al mes guanyava 3.000 pessetes. Això era un bon sou. A més hi havia tres mesades dobles i un bon % sobre els llibres de text dels alumnes. La liquidació dels llibres es feia a finals de novembre, això suposava un bon ingrés suplementari. Si hi afegim que aquí ja estava assegurada, no es podia desitjar res més. Tres o quatre anys més tard, vaig tornar a les Escolàpies amb assegurança social i plens drets i fins a la meva jubilació vaig treballar al mateix centre, cobrant segons la llei.
Les condicions de treball sempre van ser bones i a la llei. Jo triava el llibre de text que considerava millor, programava al meu gust, portava el ritme que m’exigia el grup/classe, sortia de l’aula quan convenia per assistir a algun acte, fèiem un intercanvi amb França i tot això en plena llibertat. Mai no vaig tenir cap interferència ni cap obligació de seguir altres normes que les que jo creia convenients. Ara bé: haig de dir que treballava més hores de les que no constaven -no jo, sinó gairebé tothom- que no les cobrava, naturalment, i que les regalava amb molt de gust…
Sempre vaig estar a punt d’ajudar en les festes : Organització de la Festa de Sant Josep de Calassanç, preparació dels Pastorets per Nadal, Jocs Florals per Sant Jordi, Festivals de fi de curs, estudiants en pràctiques, col·laboracions amb la universitat, etc.
Celebracions i festes
Tal com he dit, celebràvem totes les festes del curs de l’any. En època franquista n’hi havia unes d’imposades i unes altres omeses “per decret “. Tot això va canviar després de la mort del dictador…
I llavors es presentaven grans paradoxes. Per exemple: ens havíem passat la vida fent un “ Triduo de desagravio al Sagrado Corazón “ quan arribava la festa del Carnestoltes, pels molts pecats que es feien al món i després era la mateixa escola qui promocionava la festa…
També vam passar a celebrar algunes festes catalanes, les quals no sabíem ni que al món fossin…
Les festes del calendari que derivaven de l’ideari del col·legi, no cal dir que també es celebraven amb tota solemnitat.
El millor i el pitjor de la feina
El millor, no cal dir que era veure l’avidesa de conèixer i aprendre dels alumnes…I, al cap dels anys parlar amistosament amb els homes i dones que un dia van seure als pupitres de la classe, al meu davant Això és molt gratificant. I també és una meravella l’abraçada i la paraula amable en trobar els companys i companyes de tota la vida de treball escolar, pel carrer o a qualsevol lloc. L’amistat, per a mi, és un dels principals valors. Al revés seria el pitjor, a més d’alguns moments puntuals d’incomprensió per part dels pares -molt pocs- i de la direcció.
I, enmig de clars i obscurs, va arribar la jubilació. Ara em puc dedicar als meus “hobbies “: faig classe de Francès, a gent gran, condueixo una tertúlia a la Residència P. Vilaseca, canto en una coral de Gospel, pinto i m’ho passo bé a l’estudi Pèl & Ploma, practico Tai-txi, em dedico a la família…
Ah ! I tal com deia ara i tornant al tema central: faig classe a un grups d’adults en un Centre Cívic i aquí he trobat el “ premi “ de la meva vida laboral, són uns alumnes amb un interès excepcional, que callen i escolten…Mai no haig de dir ni seu ni calla… ni s’ha acabat anar al lavabo… Aprenen i treballen i tot això sense haver de cobrir programes ni acabar lliçons amb rapidesa . Això crec que és l’Ensenyament en estat pur.
L’ anècdota
En podria explicar a cabassos. Anècdotes de pares i de fills, gracioses, tristes, ocurrents… Recordo un noi de dotze anys, el Josep, que pels Jocs Florals va fer una poesia en francès… em va emocionar. Però crec que la que més recordo i que sempre tinc present és que una alumna -la Marta , molt ben dotada per als idiomes i que avui és també professora de Francès- em va manifestar l’ agraïment convidant-me al seu casament. De fet, hi ha molta finesa d’esperit en aquest món, encara que no ho sembli…
De fons sonava…
Le Métèque de Moustaki i Le plat pays de J. Brel a les classes de 5è i 6è, i Tous les garçons et les filles de F. Hardy a E.G.B.
Rosa Moncunill (nascuda el 1941)
Enllaços d’àudio: Le Métèque /Le plat pays /Tous les garçons et les filles
La Rosa també ha escrit el llibre “Aquell temps del pa amb vi i sucre: records d’escola dels anys de postguerra”. Podeu trobar-lo a la Biblioteca Central d’Igualada.
Imatges: 
El Bloc de la Memòria 