Tots el teixidors patim de sordesa, un sol teler ja feia un soroll immens, i n’hi havia molts i tots engegats a l’hora. Parlàvem per signes i gestos de boca.
L’ofici
Vaig treballar en el sector tèxtil com aprenent de preparació del teixit a Cal Baliu, una de les primeres fàbriques tèxtils que van tancar a Igualada l’any 1970.
Jo feia el procés de preparació del teixit:
- De la troca al rodet: omplia els rodets del seu fil corresponent.
- Ordidor: posava els fils en forma de capçal de llit i matalàs, tants de color vermell, tants de color groc…
- Repartir faixes per fer el total de números de fils de la peça que s’havia de teixir.
- Plegador: plegat del fil.
- Nuat: agafar dos caps de fil, el que acaba del pinta i el que comença del plegador, ajuntar-los i fer una burrita (unir els dos caps de fil amb els dos dits i cargolar-los).
- Posada a punt del plegador al teler.
Com més passades hi ha, més atapeït i més bo és el teixit.
Les eines i els materials
Ordidor: fil de la llançadora que ve de vertical.
Trama: fil de la llançadora que ve horitzontal.
Llançadora: porta la trama de l’ordimbre, i té un ferro que s’aixeca. En aquest ferro es posa una bitlla a dintre. Surt disparat com una bala, i és molt perillosa.
Bitlla: porta el fil que necessita la llançadora.
Embarrat: barra que transmet la força a les politges de cuir.
Comptafils: pinyons (engranatges per comptar les passades del teixit).
Les condicions de treball
No n’hi havia cap. Sortíem de la guerra que tot ho havia destrossat.
Tots el teixidors patim de sordesa, un sol teler ja feia un soroll immens, i n’hi havia molts tots engegats a l’hora. Parlàvem per signes i gestos de boca.
El que es guanyava era a preu fet. A tants cèntims per metre. El primer sou van ser 27 pessetes quan era aprenent de teixidor i els vaig entregar tots a la senyora que em va ensenyar, com a agraïment.
Celebracions i festes
Celebràvem els sants entre amics, companys, colles, acabat el treball o abans de començar.
El millor i el pitjor de la feina
El millor va ser la relació que vaig tenir amb el meu company Bigo i encara ara som molt bons amics.
Després de la guerra, el pitjor va ser la gana que vam passar. Això eren circumstàncies d’haver passat la guerra, però no pròpies de la feina. Fins que després del Pla Marshall tot va canviar.
De fons sonava…
El soroll de 300, 400 telers.
Joan Paronella (nascut el 1931)
Joan Paronella i una llançadora de Cal Baliu
I en el següent enllaç mostrem el VÍDEO de l’entrevista prèvia.
Deixa un comentari